El Poble

HISTÒRIA DEL MUNICIPI

Tot seguit us oferim un resum de la història del municipi de Brunyola i Sant Martí Sapresa, a càrrec de l’historiador local Ricard Teixidor i Palau.

L’existència de pobladors en el territori de Brunyola es remunta a la Prehistòria, a l’època del Paleolític inferior i mitjà.
Cap a l’any 1910, J. Botet i Sisó dóna a conèixer, per primera vegada, en el llibre Geografia General de Catalunya, província de Girona, l’existència de troballes superficials en  forma de objectes de sílex.
No aporta dades sobre els llocs on s’han trobat, però acompanya el text amb fotografies. Cap als anys setanta del segle passat, arran de diverses prospeccions efectuades per Néstor Sánchiz i l’Associació Arqueològica de Girona, es descobreixen gran nombre de jaciments paleolítics en diversos punts del municipi de Brunyola (Sant Martí, cal Diable Coix, can Serrallonga, can Formiga, can Badó Font…)

Les primeres dades documentals sobre el poblament a l’Alta Edat Mitjana es remunten a l’època carolíngia, deixant constància de l’existència de tres vilars: Muixago (Moixach), Bagastrano (Bagastrà) i Canadello (Canadell). També és esmentat el lloc de Monte-rotundo, on més tard s’hi construiria l’església de Sant Fruitós i el castell.

Cal esperar fins a l’any 1227, per tenir notícies de l’existència dels masos més antics, alguns dels quals han perdurat fins als nostres dies. En aquesta data, seixanta-cinc masos de les parròquies de Brunyola i Sant Dalmai declaren ser propis de Pelegrina Balenyà, senyora del castell de Brunyola, a la qual li fan cens i tasca.

El 1336 i anys posteriors apareixen els primers capbreus de totes les parròquies i territoris que componen la baronia de Brunyola, gràcies als quals podem saber amb força precisió l’organització del territori. Resulta que és bastant poblat amb un total de 148 focs, entre masos, bordes, masoveries i cases, i amb una població estimada en 670 habitants. A mitjans d’aquest segle només sis d’ells aconseguiran ser aloers, és a dir, alliberar-se de les prestacions senyorials; la resta està subjecta a la servitud de la gleva; són masos de remença. La Pia Almoina, que és el senyor jurisdiccional, també en té el domini directe de la majoria. La resta de les senyories estan a mans de ciutadans honrats de Girona, de les esglésies parroquials i de monestirs.

 Fragment de la capbrevació de l’any 1227

Tots aquests pagesos de estan obligats a fer un gran nombre de prestacions a llurs senyors: el delme, el cens, la tasca, dret de castlania, dret de l’ús de la fàbrega i del molí fariner. La remença personal, per la qual no poden deixar el mas sense haver-se redimit, és un dels sis mals usos que consideren més humiliants i pel qual lluitaran al sege XV perquè els sigui abolit. A partir de la meitat d’aquesta centúria, i arran de la pesta negra i de males collites, els pagesos passaran gran penúria i això significa la desaparició de molts masos i el conseqüent abandonament de les terres de cultiu. Els fogatges i els primers capbreus del segle XVI deixen constància de la desaparició del cinquanta per cent dels masos.

La disminució de la població en les terres de Brunyola va lligada amb el malestar dels pagesos que sobreviuen. Fruit d’això, sorgeix un odi contra els jueus, als quals se’ls considera els autors d’aquests mals. L’any 1392, alguns habitants del terme del castell de Brunyola participen, conjuntament amb habitants d’altres parròquies, en l’assalt al barri o call jueu de Girona. Són delatats, descoberts i jutjats i l’autoritat reial els imposa una pena de 100 florins d’or.

A començaments del segle XV hi ha conflictes entre la Pia Almoina i els cavallers Vilademany que duraran fins a l’any 1419. El sicaris d’aquests campen pels masos de Brunyola i amenacen i maltracten llurs habitants. També hi ha conflictes amb el batlle d’Anglès que té espaordits els pagesos de Sant Martí. L’autoritat de l’Almoina s’imposa i aconsegueix foragitar els invasors.

El gran conflicte, però, té lloc a partir de l’any 1462, amb la revolta dels pagesos de remença contra llurs senyors, i que afecta tota la Catalunya vella, especialment en terres de la Muntanya. Els pagesos de Brunyola prenen part activa en la lluita per les seves llibertats, tot reclamant l’abolició dels mals usos. L’any 1486, després de 25 anys de lluites, el rei Ferran II dicta la Sentència Arbitral de Guadalupe que posa pau entre els senyors i els pagesos.

Amb la pacificació del camp s’inicia la construcció de les grans masies, la major part de les quals han perdurat fins als nostres dies. L’abolició dels mals usos, especialment la remença personal, afavoreix la bonança entre els masos que han sobreviscut a la pesta del segle XIV i als conflictes dels segle XV.

D’altra banda, els senyors directes els estableixen les terres de masos sencers que tenen les cases deshabitades i derruïdes, els anomenats masos rònecs. En els capbreus dels anys 1535 i 1540 apareixen molts dels nous masos, alguns amb el nom canviat, amb altres masos agregats. Val a dir que només es conreen les terres bones, les més magres tornen a ser boscos. En els documents és freqüent l’expressió bosc olim [abans] de vinya plantada. Les

 Can Jaques de Dalt (antigament mas Horta del Molí). És un exemple de la típica masia del segle XVI

cases són reconstruïdes, i les façanes són embellides amb portals i finestres, emmarcats amb pedra picada de Girona, tot un símbol de benestar i ostentació. Aquestes masies senyorials són especialment abundants a la parròquia de Sant Dalmai (cf. figura 3).

Paral·lelament a aquest benestar, apareixen malfactors i bandolers a partir del primer terç del segle XVI fins al primer terç del XVII. Les actes notarials, els registres de la cúria i els manuals de comptes de l’Almoina ens proporcionen dades al respecte, com el fet ocorregut l’any 1523 en que uns saltejadors de camins van robar una comitiva que venia de Vilobí prop del veïnat de les Poses de Sant Martí els quals, després, van robar i cremar el mas Oller de Ridorta de Brunyola. L’any 1583, Jaume Teixidor,  cap d’una quadrilla de lladres, comet robatoris en aquestes terres i sembla que té l’encobriment del batlle de Brunyola i s’amaga al castell.

Mapa de la baronia de Brunyola al segon terç del segle XVII amb tots els masos

Els noms dels masos

(fer clic sobre la imatge per ampliar-la)

També hi ha conflictes i rivalitats entre propietaris de masos a Sant Dalmai i hi ha notícies de bandositats; l’any 1602 el rector de Sant Martí és mort per un tret de pedrenyal a mans d’un pagès de la mateixa parròquia a causa de la disputa per la possessió d’una castanyeda. Joan Sala, àlias Serrallonga, va campar per la baronia de Brunyola entre els anys 1622 i 1632 i, entre altres malifetes, va assaltar i robar el mas Boades de Salitja l’any 1623 i sis anys més tard en va segrestar l’hereu del propietari També va segrestar el propietari del mas Pla de Brunyola, l’any 1627. Al mateix terme hi tenia fautors que el protegien i l’amagaven, entre els quals hi havia el rector de Sant Martí Sapresa. Davant d’aquesta situació d’inseguretat, els veïns del terme de Brunyola tenen l’autorització de l’Almoina i del bisbat per perseguir bandolers. L’acta de constitució de la Unió de persones dels Castell de Brunyola i terme de Brunyola per perseguir els lladres i bandolers  està datada el 13 d’abril de 1630.

Full d’inici de l’acta de la constitució de la “Unió de persones del Castell i terme de Brunyola per perseguir els lladres i bandolers

A partir del primer terç del segle XVIII, té lloc una gran transformació en l’ocupació de l’espai del territori de la baronia de Brunyola. El nombre de masos, que des del segle XVI està estabilitzat, comença a augmentar amb els subestabliments. Els propietaris útils de grans  masos segreguen parcel·les o petites extensions de terres ermes o boscoses i les venen o estableixen a treballadors els quals hi construeixen la seva casa. Així apareix un mas nou. D’aquesta manera el nombre de cases, i el nombre d’habitants, van augmentant fins a la meitat del segle XIX. A la parròquia de Brunyola el nombre de masos es multiplica per quatre. A tall d’exemple tenim el cas del mas Negre del castell que posseeix grans extensions de terres en diversos indrets de l’esmentada parròquia; doncs bé, cap a l’any 1760 les ha establertes donant lloc a set nous masos. Aquestes cases noves són de construcció senzilla, sovint amb terres que no superen les 10 vessanes d’extensió. Amb el pas dels anys, algunes ampliaran les propietats, però d’altres acabaran desapareixent.

En aquest segle es formen els pobles de Sant Martí Sapresa i Sant Dalmai. Les cases del primer es construeixen a la cruïlla del camí que puja de Girona a Vic amb el camí ral que comunica Hostalric  amb Anglès i Olot i formen el veïnat de les Poses, un xic apartat de l’església parroquial. L’any 1721 els regidors del lloc sol·liciten del paborde i Bisbe de Girona, Gaspar Bastero, la llicència per establir fleca, hostal, taverna i gavella atès, ”que lo dit lloch de Sant Martí Sapresa és camí de passatge per anar a Vich, Olot y altres parts de tal manera que acostuman los soldats de S. M. (que Déu guarde) fer nit en dit lloch.” L’any 1767 ja existeix un carrer format per nou cases, amb un teixidor de lli, un ferrer i un carreter. També neix la inquietud cultural entre la població, majoritàriament pagesa, i els regidors de l’Ajuntament de la Universitat de Brunyola sol·liciten ensenyants per al infants. L’any 1763 Domingo Perarnau, mestre de minyons del castell de Brunyola, declara unes terres al paborde Gaspar Bastero

L’any 1789, Francisco de Zamora passà per aquesta terra i en el seu “Diario de los viajes hechos en Cataluña”, escriu: “Continuamos nuestro camino pasando por la parroquia de San Martín de las Esposas, cuyo vecindario está disperso. La tierra es de poca sustancia, pero hay encinas, castañas, parrales y algunos prados de nabos, altramuces y cebada, que siembran todo junto el mes de agosto o septiembre, para darlo después a los bueyes. Crían también algunos cerdos. Hay un molino, y en este término nace el río Uñá [Onyar], que va a Gerona y nosotros vimos. Continuando el camino se alcanza a ver, a la izquierda, la rectoría y castillo de Bruñola, y a la derecha Sant Amans, ambos pueblo dispersos y de las calidades del antecedente”.

Per disposició a la Reial Cèl·lula del 12 de febrer de 1806, la baronia de Brunyola va ser incorporada a la Corona. L’any 1809, durant la guerra del francès, hi va haver tropes de l’exèrcit napoleònic estacionades al terme de Brunyola.  Els soldats anaven pels masos tot requisant els animals de transport i aliments i no dubtaven en passar per les armes a tot sospitós de ser enemic. Tot plegat va causar un gran malestar entre la pagesia. Més tard, durant les guerres carlines, també hi hagueren algunes operacions militars a la zona de Sant Dalmai. Precisament arran de la Segona Guerra Carlina  (1848-1849), es va iniciar la construcció d’una línia militar de telegrafia òptica que unia Barcelona amb la frontera i dues  de les seves torres se situaven al terme de Brunyola, una a la Costa en un punt anomenat el Mirador i l’altra a Sant Llop de Sant Dalmai.

Malgrat la guerra i les revoltes d’aquesta primera meitat del segle XIX, la població de Brunyola anà augmentant amb l’aparició de més masos. El cens de l’any 1860 dóna el nombre de 1560 habitants, xifra mai més superada. El municipi de Brunyola ja està plenament format a mitjans d’aquest segle i abasta el territori de l’antiga baronia, a excepció del veïnat d’Ermedans d’Estanyol que passa a integrar-se al terme d’Estanyol (només el mas Pèlach passa a dependre de Sant Dalmai). L’alcalde que presideix  els primers plens i signa les corresponents actes, és Isidre Turon. L’any 1897 els veïns del poble de Sant Dalmai manifesten el seu desig de segregar-se del municipi de Brunyola i passar a formar part del de Vilobí. La annexió oficial a aquests municipi es produí l’1 de gener de 1905.

Deixant a part el període de la guerra civil del 36, en aquesta última etapa de la seva història, Brunyola s’ha caracteritzat per dos fets positius rellevants: la millora de les vies de comunicació i l’electrificació de tot el municipi. També hi ha un fet negatiu: l’abandonament progressiu de les feines agrícoles i la conseqüent pèrdua de població.

A finals del segle passat es va projectar i construir l’actual carretera que uneix Santa Coloma amb Anglès, part de la qual passa pel terme de Brunyola. . Si les comunicacions de Sant Martí havien millorat, el poble de Brunyola, en canvi, continuava estant bastant mal comunicat amb  antics camins medievals de mal passar. No va ser fins a l’any 1929 quan es va construir la carretera que enllaça amb l’anterior a l’altura de can Segarra. Des de temps antics també existia un camí carreter que baixava de Brunyola a Sant Dalmai, però fins a la dècada de 1980 no va ser eixamplat i emporlanat. L’Eix Transversal, construït a la dècada de 1990, passa pel sud del municipi i el seu traçat de partió amb el terme de Santa Coloma de Farners.

El període 1936-39 és de trist record. L’església de Sant Fruitós va ser saquejada, el seu mobiliari cremat al davant mateix del temple, i les campanes varen ser desarmades i espoliades; dos capellans va ser assassinats en el terme i molts homes van ser mobilitzats al front de guerra. El cost humà de la guerra civil va ser de nou soldats morts. Els anys immediats posteriors al conflicte bèl·lic, el terme de Brunyola era l’amagatall d’un grup de maquis per la qual cosa un desacatament de soldats va ser destinat al poble.  Àngel Gelada va ser un d’aquests maquis que va ser capturat executat al mas  dels Allorons l’any 1944.

Cap a l’any 1960, una colònia de treballadors, provinents en la seva majoria del sud d’Espanya, s’instal·la en diversos llocs del municipi. Han vingut famílies senceres i la seva missió és construir un tram del conducte que ha de portar l’aigua del Ter des del Pasteral a Barcelona. Durant un temps, l’escola de Brunyola augmenta d’alumnes amb nens de parla castellana i que de seguida es fan amics amb els del poble.

El segle XIV ja es conreava l’avellaner. L’any 1320 està documentada la venda d’una avellaneda que posseeix Martí Castellà a un habitant de Santa Coloma. En el capbreu de l’any 1336 hi ha varis pagesos que confessen tenir petites parcel·les plantades d’avellaners per a l’Almoina. En temps de la revolta remença l’avellana forma part de la dieta dels habitants al castell de Brunyola ja que el 23 mes de febrer de l’any 1486, el paborde de l’Almoina anota al llibre de comptes “comprí per dit castell d·en fill d·en Pons une mitgere de avallanes; costà dotze sous”. Els segles XVII i XVIII es segueix conreant, segurament en poca extensió atès que no en paguen censos ni tasques. L’any 1736, Pere Negre, de Brunyola, ven a Miquel Tarrés una avellaneda de cinc vessanes i mitja de cabuda. A mitjans del segle XIX el cultiu de l’avellaner ja era molt estès a jutjar per la notícia que ens dóna Francisco de Paula Fénech l’any 1852; “Está rodeado [Brunyola] por terrenos y vegas muy bien cultivados, y poblado de infinitos caseríos, habitados algunos de ellos por propietarios ricos. Abundan en aquel terreno los avellanos, de los cuales están plantados leguas enteras. Colocados los árboles a cordel, en la disposición que los agricultores, creo que llaman al tresbolillo, forman calles que se me figuraban paseos./…/ Como me llamó la atención la preferencia que en aquel pueblo daban al avellano, pregunté a los naturales el motivo que tenían por ello, y me contestaron que aquel fruto tenía muy buena salida, porque se embarcaba mucho para América”.

En l’inic del segle XX, J. Botet i Sisó escriu “que en los conreus s’hi cullen grans, llegums, hortalices y avellanes.” La bona sortida de l’avellana  al mercat propicia que els propietaris dels masos del terme augmentin les plantacions d’avellaners, en especial Josep Mª Font i Joan Pèlach. Amdós són ponents en el XIX Congrés de la Federació  agrícola catalana-balear, celebrat a Santa Coloma, l’any 1916. El segon d’ells vol potenciar la plantació de l’avellaner en   tot tipus de sòl, en contra de la reticència d’alguns masovers;  les varietatats negreta a les terres bones i fresquívoles  i el queixal de llop en terrenys més argilosos, espècies que es conreen al Baix Camp i que són molt més productives que el del país. Per ressaltar la importància del cultiu d’aquest arbust en aquesta zona de la comarca, afirma  “L’avellana és la fruita més important d‘aquesta comarca sens la qual seria  difícil, sinó impossible, la vida o sigui l’estada de moltes famílies  en casutxos (petites masoveries) que hi ha disseminats per aquestes contrades i montanyes poblades d’avellaners”

A la dècada dels 50 i dels 60 del segle passat s’arrancaren boscos per a la plantació  de noves avellanedes i encara avui dia Brunyola es el major productor d’aquest fruit sec a la Selva.

Dibuix ideal del castell de Brunyola a la meitat del segle XV

És una construcció gòtica de finals del segle XIV i principis del XV bastida a partir d’una altra  més primitiva. Situat a l’extrem d’una serra anomenada la Costa, a 255 metres d’altitud, té un domini visual excel·lent sobre la major part del seu terme; d’altra banda, controlava el pas de camins de llarg recorregut: el d’Hostalric a Anglès, el de Blanes a Anglès, el de Cassà a Vic, el de Girona a Vic i el de Tossa a Anglès.  De la primitiva força, del segle XII que era de dimensions més reduïdes, en resten alguns panys de paret a la façana principal i en algunes parets interiors. Segons consta en manuals de comptes de l’Almoina als anys 1399 1400 i 1401 s’hi duen a terme unes obres de gran envergadura: el casal antic és totalment reformat i se li adossa una nova construcció, es construeix la muralla amb quatre torres cantoneres i la petita església de Sant Fruitós, abans situada a extramurs, queda dintre del recinte emmurallat (cf. figura 5). També s’adeqüen elements defensius per a armes de foc. Són importants els inventaris d’armes dels anys 1404, 1410 i 1414. Un fort terratrèmol malmet el castell l’any 1427, que és ràpidament reconstruït. A la segona meitat del segle XV té lloc la revolta remença i el castell té un gran protagonisme.  Com que és un lloc de pas, l’any 1462 comte de Pallars el guarneix amb cent soldats en la seva campanya per fer front a la revolta pagesa i atacar la ciutat de Girona. El mateix any, un pagès de Vilobí al capdavant de gent armada, assalta la fortalesa i agafa presoner el mateix paborde. Durant la segona revolta pagesa, el mes de juny de l’any 1485, són els mateixos pagesos del terme que entren al castell i el retenen durant cinc mesos. Després de dures negociacions el restitueixen a l’Almoina, senyora el mateix (cf. figura 6). Tot i així, hi ha nous intents d’assalt aquest mateix any i el mes de gener del següent. És particularment curiós l’ardit que fa servir el pagès dissident Goxat al capdavant de cent pagesos per intentar entrar-hi, segons les dades que ens proporciona un document de la correspondència de la Generalitat datat a 30 de novembre de 1485: “…En Goxat, que primer tenia Lagustera, si es tornat a metre e dits pagesos, per combat, han pres lo castell de Solius e Vilaubi, e sots color de portar nuvia al castell de Brunyola, dins lo qual ess l·esglesia per oir allí la benedicció, volien pendre dit castell i, com en la manera dessus [abans] dita, no·l han pogut haver, lo han combatut i han nafrat hu o dos homens dels qui eren dins…” A partir del segle XVI va perdent la funció militar, tot i que encara l’any 1585, segons un document notarial, la muralla encara es conserva íntegra. És particularment interessant l’inventari que fa el paborde Baudili Batlle l’any 1532 en prendre possessió com a baró de Brunyola, on s’esmenten les següents estances: la sala de dalt, la sala de baix, la torre mestra, la cuina, el celler, la presó, la cambra del batlle, la cambra nova al costat de la presó i l’altra cambra nova o graner. Tot i que no hi ha constància documental, és molt probable que al segle XVIII fos enderrocada part de la muralla i la torre cantonera que falta, s’ampliés l’església parroquial de Sant Fruitós i s’aprofités una torre per fer de campanar. Durant la Guerra del Francès el castell, o el que en quedava, va ser ocupat per les tropes napoleòniques que hi causaren grans desperfectes, especialment a l’església que va ser   transformada en una quadra.

Novembre de 1485. El paborde anota les despeses en salaris i peatges causats per la restitució del Castell que retenen els pagesos del terme

Tot i així, en marxar  aquelles, el casal no va ser abandonat, sinó que es va destinar a nous usos: pallisses, graners, vivendes, seu de l’Ajuntament i a escola del poble (cf. figura 7).  Tot plegat comportà un seguit de construccions afegides, la desaparició dels elements defensius i noves obertures exteriors, donant lloc a un edifici que poc s’assemblava al primitiu recinte fortificat.

Fotografia de grup dels nens de l’escola. Any 1960

A partir de l’any  1987 es va iniciar un llarg procés de restauració que li ha  retornat part de la tipologia original amb la recuperació d’alguns elements defensius (cf. figura 8). El 2006 es commemora el nou centè aniversari de l’esment del castell per primera vegada amb un seguit d’actes que es duen terme al llarg de tot l’any.

El castell de Brunyola ha tingut varis senyors al llarg de la seva història. El segle XII, era de possessió reial. L’any 1106 és esmentat per primera vegada, quan el comte-rei Ramon Berenguer III, en fa donació al seu súbdit Gerald Ponç, vescomte de Cabrera (cf. figura 9). L’any 1116, aquest el concedeix en feu als cavallers Vilademany. Després de passar a mans d’altres senyors, els senyors de Cabrera, que sempre han estat els senyors directes, el venen a Guillem Gaufred, tresorer de la catedral de Girona. Aquest, per disposició testamentària, el llega a la Pia Almoina del Pa i de la Seu de Girona, l’any 1292. Aquesta institució de beneficència, desapareix l’any 1776, i els seus dominis i rendes passen a aplicar-se a l’Hospici, que serà el nou senyor de Brunyola. L’any 1834, els bens d’aquest són desamortitzats i el castell és venut, a subhasta, a Il·luminat Font, un hisendat del mateix municipi. El seu net, Jose Mª Font, el ven a l’Ajuntament de Brunyola, l’any 1922, que n’ha estat el propietari fins l’actualitat.

Torre de l’angle nord-est

El castell de Brunyola era termenat i exercia la seva jurisdicció civil i criminal sobre la baronia del mateix nom que abastava les parròquies de Sant Fruitós, Sant Dalmai, Sant Martí Sapresa, el territori d’Ermedans dins de la parròquia d’Estanyol i una petita franja dins de la parròquia de Salitja, amb una extensió total estimada en 48 Km2.

L’església parroquial de Sant Fruitós és esmentada per primer cop l’any 1018 i va ser la primitiva capella domèstica del castell. El segle XIII passa a ser la parroquial. El segle XIV ja existien unes poques cases bastides a redós del castell que formaven el petit poble. El segle XVI han desaparegut totes i partir d’aleshores se’n construeixen de noves que són les que hi ha a l’actualitat.

Un dels fets que va impressionar els habitants de la contrada i que es degué explicar de pares a fills al llarg de molts anys del segle XIX, va ser el cas de la nena òrfena que es van endur els soldats de Napoleó quan estaven estacionats

 

Donació del castell de Brunyola i de dos més, l’any 1106, per part del comte Ramon Berenguer III al vescomte de Cabrera.

 

en el terme de Brunyola. La contalla va ser recollida per dos escriptors d’aquesta centúria els quals, si bé l’expliquen amb detalls diferents, els fets que relaten són els mateixos. Enric Claudi Girbal ens ho narra a l’apèndix  a El castillo de Brunyola; memória històrica. Francisco de Paula Fénech, el qual ja hem esmentat anteriorment, també l’explica com a anècdota en el seu escrit Apuntes históricos de una expedición de verano. Cataluña. Provincia de Gerona, quan va fer una estada de caça a Brunyola.

Resulta que l’any 1809, quan un batalló de soldats s’apropava al mas Micaló de Pons, un habitant d’aquest, espantat, va arrencar a córrer amb una nena de  18 mesos als braços. Creient-lo un enemic, un soldat li va disparar i el va matar. Aleshores van veure la nena en els braços del que devia ser el seu pare. Compadits, el van portar a la cantina. Quan l’exèrcit ocupant es retira, el cap que comanda el batalló se l’enduu cap a França i amb la seva muller decideixen afillar-se-la. Els pares adoptius la bategen amb un altre nom. No li amaguen el seu origen  i quan ja és una dona, la seva filla vol saber i conèixer el lloc on ha nascut i si encara li queden familiars. Després d’infructuoses recerques a Banyoles (que havia confós amb Brunyola) arriba a aquest petit i arraconat poble, on descobreix el seu vertader nom, Rosa, una germana, el seu padrí, altres familiars vius i la casa on havia nascut. Va viure algun temps a casa d’uns parents i després tornà a França. Com a record de gratitud a  la Verge Maria, va deixar un exvot a l’església de Sant Fruitós: representa el moment en que un home, tot fugint i amb una nena als braços,  cau ferit d’un tret que li dispara un soldat francès. Un xic apartada hi ha una  dona (la  mare de la criatura?) i al cel apareix la Verge. Els llibres parroquials també expliquen la història. Aquest exvot, va desaparèixer quan l’església va ser espoliada l’any 1936.

Esglèsia any 1920
Castell any 1920
Brunyola any 1960
Escola de Brunyola any 1960
Torre angle Sudest